dilluns, 24 de març de 2014

El dia de l'avi

Vaig tenir la sort de ser una nena que va créixer i gaudir amb els seus quatre avis, als que vaig estimar molt. Però avui, vull dedicar unes paraules al meu avi Julio.

El meu avi Julio era una persona senzilla i divertida, conductor de trens de mercaderies de la RENFE. I quan penso en el meu avi Julio, a part d'en el seu mostatxo frondós, el seu somriure i els seus ulls verd oliva, penso en el seu paquet de Ducados negre, tou, dels que desava dins la butxaca de la seva camisa blanca i que a les tardes restava abandonat damunt la taula del cafè a l'espera de l'espoli del fumador (el primer cigarret que vaig fumar-me embolcallada en el plaer de la clandestinitat, robat per cert, a una persona molt propera a ell). I també recordo el vi amb "La Casera" del dinar, sobretot a l'estiu, i com li agradava el Real Madrid. És curiós perquè jo era molt petita i no entenia de futbol, però em vénen al cap els seus renecs quan parlava de certs jugadors o fins i tot algun que altre entrenador, i com el "xinxava" jo amb el Barça (i el meu germà amb L'Espanyol), en el fons, perquè tots els de l'escola ho eren i perquè el Cruyff "molava caxo".

Sempre, després d'aquests partits en què momentàniament em transformo en una "Culera" cridanera, em pregunto què hauria pensat el meu avi Julio, de què hauríem pogut discutir, o com l'hauria pogut "xinxar" amb una mica més de coneixements futbolístics. Realment, d'ell conservo records molt més preciosos i privats que romandran en el meu cor per sempre, però és curiós com a vegades, d'un fet tan simple com un partit de futbol es desperten en mi sentiments tan bonics i a la vegada dolorosos que em fan viatjar entre el passat feliç i el present, també feliç, però sense la persona estimada que es va separar de mi (de nosaltres) tan sobtadament.

...

Mis palabras nunca serán suficientes para describir lo mucho que te quería, y cómo siento que no hayas podido ver en qué tipo de mujer me he convertido. Te sentirías muy orgulloso del legado que dejaste: tu hija, tus nietos.

Avi, te echo de menos.

2 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Estic plorant llàgrimes de pena i orgull alhora, perquè m'he amagat aquest dolor molt de temps i l'he patit en silenci. I l'orgull perquè des d'allà on és, sé que sap molt bé com ets, i se sent molt orgullós de la seva 'María Faldones'. Això és així.
    És preciós això que has escrit carinyu, i ho guradaré sempre, en el meu cor i en els meus quaderns.
    No esperava començar el dia així, ha estat un premi fabulós.
    T'estimo i estic molt orgullosa de tu!
    Mum! <3 <3 <3
    PD.
    Certament són els petits detalls els que arrosseguen cap a fora els grans sentiments. <3 <3 <3

    ResponElimina