diumenge, 26 de gener de 2014

What de F****************************************************K?!?!?!!?!?

Un cop superada la desolació, la tristesa, em ve la ràbia i utilitzo aquesta expressió tant rerererepetida per llençar un crit a l'espai virtual.

Desolació? Tristesa? Per què? No, aquesta vegada no és la crisi amics meus. Aquesta vegada el detonant és una altra desgràcia que succeeix en aquest meravellós món tan avançat, tan supermegaxupiguay amb els smartfouns superxaxis i els capkeiks i les "pissarretes" i guau un món súperglobalenelquepucferdetot.

Doncs aquesta merda de món, tan avançat i altrehora tan ple d'oportunitats no deixa de ser un espai en el que s'aglomeren els desgraciats que el converteixen en un malson. Desgraciats que formen part de l'oligarquia que cada vegada acumula més riquesa i que fomenten l'abús contra els recursos naturals i contra els éssers vius innocents del planeta.

No fa massa, vaig trobar en una carpeta de la feina la carta del Jefe Seattle al president dels Estats d'Units, i seguint les meves predessores de l'assignatura, vaig fer-la llegir i analitzar als meus alumnes. "Allò que fem a la terra ho acabarem pagant nosaltres" resava una frase d'aquell pobre home turmentat davant la crueltat de l'home blanc. El cas és que sí, ho acabarem pagant, però els desgraciats que fan arrencar la pell als animalets encara vius o que maten perquè sí, per esport, els malnascuts que experimenten amb medicaments amb els nens quasi morts per inanició, els que fan negoci amb les armes o les drogues i contribueixen a les guerres, els que estan acabant amb l'Amazones, aquests somriuran damunt la seva muntanya de monedes d'or i res més els amoïnarà.

Total, tenim la Lluna, Mart... Nous territoris per explorar i explotar i destruir.

I mentrestant en aquest món súpermegaxupiguay els pobres subnormals dels ciutadans reciclem, no comprem pells autèntiques, sobrevivim a una penosa economia, col·laborem d'una manera o altra amb ONG's i grups ecologistes, intentem fer consum responsable, compartim el poc que tenim...

Però des de dalt de la seva mutanya d'or, el senyor del Monopoly ens mira i riu, riu salvatgement mentre acaricia un feix de bitllets als que ja ha posat nom.






Detonant? Ja no importa...

1 comentari:

  1. Des de que el home és home és un desgraciat amb els altres, tot i que siguin els seus congèneres. L'home és un llop per a l'home, com deia en Brecht. Però alto, sempre contra els més febles. Què amaguen aquests grandiosos homes doncs? La seva pròpia debilitat, o vulgaritat, no són res i ho voldrien ser a tota costa. Per això lo fàcil és abusar del feble, ja sigui un pobre animaló, un nen, una dona...L'ambició els ha podrit i la pietat no la conèixen. Hauríen de tenir un retrat com el de Dorian Gray.
    Meravellós i colpidor text!!!
    <3

    ResponElimina