No vull dir adéu encara

Ara que veig com te’n vas a poc a poc

desitjaria que hi hagués un déu

per resar-li demanant la teva tornada.

Ara que sento com el comiat s’acosta

voldria tenir esperança

i maleeixo els meus pensaments

desitjant un final ràpid

que acabi amb la teva immerescuda agonia.

Ara que veig desaparèixer el teu ésser

recordo tots els qui m’han abandonat

i es suma aquest pesar a la muntanya de tristesa

que s’acumula al llarg de la meva existència.

El cúmul d’angoixa és insuportable

i tant de bo un sospir em traslladés

a la tendra infància on tot semblava perfecte

i on tu, junt amb els altres, éreu el meu cercle feliç.

No vull dir adéu encara,

vull dir un fins aviat, o un cuida’t o un fins demà.

Vull tornar a sentir les teves històries,

vull tornar a acompanyar-te al paradís del teu restaurant favorit,

que ara em sembla que tot ha passat massa ràpid,

que sembla que no he estat prou amb tu.

I si un altre se’n va, un altre buit a la taula.

És massa aviat encara...

No vull dir adéu...

El dia de l'avi

Vaig tenir la sort de ser una nena que va créixer i gaudir amb els seus quatre avis, als que vaig estimar molt. Però avui, vull dedicar unes paraules al meu avi Julio.

El meu avi Julio era una persona senzilla i divertida, conductor de trens de mercaderies de la RENFE. I quan penso en el meu avi Julio, a part d'en el seu mostatxo frondós, el seu somriure i els seus ulls verd oliva, penso en el seu paquet de Ducados negre, tou, dels que desava dins la butxaca de la seva camisa blanca i que a les tardes restava abandonat damunt la taula del cafè a l'espera de l'espoli del fumador (el primer cigarret que vaig fumar-me embolcallada en el plaer de la clandestinitat, robat per cert, a una persona molt propera a ell). I també recordo el vi amb "La Casera" del dinar, sobretot a l'estiu, i com li agradava el Real Madrid. És curiós perquè jo era molt petita i no entenia de futbol, però em vénen al cap els seus renecs quan parlava de certs jugadors o fins i tot algun que altre entrenador, i com el "xinxava" jo amb el Barça (i el meu germà amb L'Espanyol), en el fons, perquè tots els de l'escola ho eren i perquè el Cruyff "molava caxo".

Sempre, després d'aquests partits en què momentàniament em transformo en una "Culera" cridanera, em pregunto què hauria pensat el meu avi Julio, de què hauríem pogut discutir, o com l'hauria pogut "xinxar" amb una mica més de coneixements futbolístics. Realment, d'ell conservo records molt més preciosos i privats que romandran en el meu cor per sempre, però és curiós com a vegades, d'un fet tan simple com un partit de futbol es desperten en mi sentiments tan bonics i a la vegada dolorosos que em fan viatjar entre el passat feliç i el present, també feliç, però sense la persona estimada que es va separar de mi (de nosaltres) tan sobtadament.

...

Mis palabras nunca serán suficientes para describir lo mucho que te quería, y cómo siento que no hayas podido ver en qué tipo de mujer me he convertido. Te sentirías muy orgulloso del legado que dejaste: tu hija, tus nietos.

Avi, te echo de menos.

What de F****************************************************K?!?!?!!?!?

Un cop superada la desolació, la tristesa, em ve la ràbia i utilitzo aquesta expressió tant rerererepetida per llençar un crit a l'espai virtual.

Desolació? Tristesa? Per què? No, aquesta vegada no és la crisi amics meus. Aquesta vegada el detonant és una altra desgràcia que succeeix en aquest meravellós món tan avançat, tan supermegaxupiguay amb els smartfouns superxaxis i els capkeiks i les "pissarretes" i guau un món súperglobalenelquepucferdetot.

Doncs aquesta merda de món, tan avançat i altrehora tan ple d'oportunitats no deixa de ser un espai en el que s'aglomeren els desgraciats que el converteixen en un malson. Desgraciats que formen part de l'oligarquia que cada vegada acumula més riquesa i que fomenten l'abús contra els recursos naturals i contra els éssers vius innocents del planeta.

No fa massa, vaig trobar en una carpeta de la feina la carta del Jefe Seattle al president dels Estats d'Units, i seguint les meves predessores de l'assignatura, vaig fer-la llegir i analitzar als meus alumnes. "Allò que fem a la terra ho acabarem pagant nosaltres" resava una frase d'aquell pobre home turmentat davant la crueltat de l'home blanc. El cas és que sí, ho acabarem pagant, però els desgraciats que fan arrencar la pell als animalets encara vius o que maten perquè sí, per esport, els malnascuts que experimenten amb medicaments amb els nens quasi morts per inanició, els que fan negoci amb les armes o les drogues i contribueixen a les guerres, els que estan acabant amb l'Amazones, aquests somriuran damunt la seva muntanya de monedes d'or i res més els amoïnarà.

Total, tenim la Lluna, Mart... Nous territoris per explorar i explotar i destruir.

I mentrestant en aquest món súpermegaxupiguay els pobres subnormals dels ciutadans reciclem, no comprem pells autèntiques, sobrevivim a una penosa economia, col·laborem d'una manera o altra amb ONG's i grups ecologistes, intentem fer consum responsable, compartim el poc que tenim...

Però des de dalt de la seva mutanya d'or, el senyor del Monopoly ens mira i riu, riu salvatgement mentre acaricia un feix de bitllets als que ja ha posat nom.






Detonant? Ja no importa...

"In Chains"

Sona Depeche Mode a l'aparell de música. L'habitació, buida, és a la vegada plena dels acords i la veu que repeteix contínuament "...I'm in chains...". El llum, s'ha quedat encès, com l'ordinador. I hi ha un escampall d'objectes que donen a entendre una marxa precipitada: la cadira girada, un llapis al terra, la cigarreta encesa al cendrer, una sabatilla tombada, la manta amb la que ella es tapava cada tarda al posar-se a escriure...

A través de la finestra, el crepuscle anuncia la retirada de la claror, i les fulles que cauen dels arbres per culpa del vent són la mostra del clima hostil. Les llàgrimes de pluja rellisquen per damunt la superficie del vidre, i es percep la condensació invernal, trencada per unes ditades que hi han relliscat al damunt.

Si sortim de l'habitació, es perd el rastre de la música, però apareix una altra sabatilla enmig del passadís, senyal del nou camí que ha començat la protagonista absent de la història. Si fossim més observadors, ens adonariem de les petjades ja quasi imperceptibles que han deixat els peus descalços al terra del passadís, i que corren cap al menjador, on hi ha el telèfon, encara despenjat i on hi ressonen unes paraules fantasmals "...Encadenada..." dirigides vés a saber a qui.

La porta del balcó és oberta, i si sortim veurem una colla de plantes, abans ben cuidades però ara abandonades i víctimes de la ignorància. Però el que crida l'atenció són els llums enlluernadors de l'ambulància que hi ha al carrer. S'amuntega la gent conduïda per la morbositat més ferotge cap a l'objecte d'interès.

Ella, encadenada en el seu bloqueig. Ella, alliberada pel suïcidi. Serà el seu esperit etern capaç d'acabar aquella història...?