divendres, 18 d’octubre de 2013

Gallows Hill o el Turó dels Penjats

Ahir vam assistir a l'estrena mundial de Gallow Hill, la cinquena aposta del realitzador català Víctor García presentada al Festival de Sitges 2013, que com ell va assegurar "No ha estat vista per ningú i ni jo mateix l'he vist encara projectada". El film està recolzat per una forta producció i compta amb un equip d'actors que no deixa res que desitjar i que compartiren, tal i com varen dir ells mateixos "una experiència intercultural molt enriquidora" que els ha dut a la ciutat del Garraf que aquests dies és capital del Terror, entre d'altres.

Parlem ara de la pel·lícula. Tècnicament bé: el joc entre càmara subjectiva, primers plànols,  i tot el joc d'imatges tremoloses i la llum pàl·lida deixen senyal de que hi ha una marca personal. Els actors tenen una actuació correcta però no enlluernadora. La història no deixa de ser una mescla d'elements ja vistos al llarg de tota la història del cinema de terror, amb la qual cosa no depara cap sorpresa. En definitiva, ens trobem davant una pel·lícula ben feta, amb els moments clau d'impressió i d'ensurts, però que decepciona al ser força previsible i poc trencadora, i fins i tot amb algun error argumental.

I és que una espera d'aquesta mena de festivals trobar experiments que manipulin brutalment l'espectador, que facin cridar a tota la sala, innovacions i obres que surtin dels convencionalismes i dels arquetips de Hollywood, i més quan es tracta de la secció oficial, on en principi s'hi projecta del bo el millor. Volem (crec que molts més que jo) risc.

Però vaja, tampoc la tirarem per terra, perquè jo, per davant de tot, considero que s'ha de valorar la feina feta. Per tant, s'ha de valorar la tensió construïda en certes escenes, una filmació impecable, uns paisatges i un parament escenogràfic bastant impressionants i una història, que si més no pot resultar més o menys entretinguda.

És una pel·lícula recomanable? Bé, per passar una tarda de diumenge plujosa al sofà amb manteta i crispetes sí. Però no us recomanaria que us gastéssiu els diners en anar-la a veure.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Turmentats

M'agradaria deixar de ser un turmentat... però no puc. En aparença no ho sembla, però tot fa el seu camí per dins... Ambició, trauma, enveja, inferioritat, violència, malaltia mental, supèrbia... Tots som uns turmentats, sigui pel motiu que sigui, passem els dies deixant que la foscor s'apoderi dels nostres interiors.

Qui sap què amaguem les persones... Anem pel carrer, i un bon dia un jove es posa a disparar contra un grup d'ancian que alimentaven els coloms del parc, o de sobte, es descobreix un antic garatge ple d'animals dissecats, o fins i tot, en els soterranis de les barriades més acomodades podem trobar una víctima innocent que hi roman des de fa anys i panys. El que no sabem és qui pot esclatar en un moment donat, el que no sabem... és si nosaltres també som uns turmentats.

No obstant, és en nosaltres mateixos dins dels quals podem trobar l'arma d'aniquil·lació global definitiva o per contra, la nostra pròpia destrucció. És dins nostre on hi ha l'instrument que ens proporcioni un gaudi efímer o potser la venjança... O potser el plom que ens enfonsarà cap a una bogeria definitiva. 

Tots som i serem uns Turmentats. Només heu de decidir com moureu la balança.

Cordials salutacions des d'un infern personal.

D.