Oda a una crosta
Durant molts anys he tingut
una crosta enganxada a un costat
no recordo com va aparèixer
però ben arrapada sempre ha estat.
Hi ha hagut èpoques en que semblava
que a poc a poc es desenganxava,
que en queien trossets
sols o perquè jo rascava.
Però ja sabeu que aquestes coses
es reprodeixen a marxes forçoses
i a la fi arrapada es va quedar,
com una paparra a la carn.
A vegades resutava molesta
però ja sabeu que la força del costum
és molt poderosa
i la mantenia en la seva agonia.
Fins que fa poc temps vaig sentir
la necessitat d'arrencar-la,
mes la covardia em podia
al pensar en el dolor que sofriria.
Finalment, per sí sola ha caigut
i m'he sorprès, la veritat,
perquè ni jo m'ho esperava
i a gust m'he quedat.
No obstant, el dolor va ser el mateix
o potser pitjor que si l'hagués arrencat.
I pensant en desar-la com a record
he descartat la tonteria.
A la brossa l'he llençat,
(a l'orgànica que s'ha de reciclar)
i que es podrexi amb els seus teixits corruptes.
Que desaparegui i m'abandoni per sempre.
Una marca a la pell m'ha quedat.
Una cicatriu certament desagradable,
però cada dia que passa es va suavitzant
i espero que un dia ja no es veurà.
Però de moment tinc aquest recordatori
que em fa pensar en ser més prudent
quan per la vida camini,
per no tornar a caure
i evitar una altra crosta absorbent
que no em deixi ni de nit ni de dia
i que em recordi constantment
que patiré una altra traïdoria.
MLLL - 31/3/2013