dijous, 13 de desembre de 2012

Pr1mera Fila!!!

 Primícia!

En el decurs d'aquestes últimes setmanes com a estudiant del Màster Oficial Interuniversitari en Estudis Teatrals (més fàcil: MOIET), se'm va oferir de mans del Raül, un dels meus apreciats companys, l'oportunitat de formar part de l'equip d'una revista digital especialitzada en la crítica teatral. Com que sóc dona de lletres i de teatre, evidentment vaig acceptar, i com jo, pràcticament la resta dels meus companys. De manera que, gràcies a aquest jove emprenedor de brillants idees, ha nascut Pr1mera Fila (www.primerafila.cat) amb molta energia, il·lusió i una nova manera de veure i entendre la crítica teatral.

Evidentment, ara em toca fer propaganda, per tant, recomano insistentment que hi feu una ullada, perquè no? Seguiu-nos al Twitter i al Facebook! Acabem de començar i a poc a poc anem fent camí, tenim empemta, talent i moltes ganes de comunicar-nos amb el públic entès!

És per tant, un plaer per a mi, presentar aquest projecte i tots els meus companys (Raül, Ricardo, Catalina, Anna, Albert, Noemí, Maria, Georg, Anaïs, Lola, i Jorge). Un conjunt de gent jove que viu amb i per amor a l'art!

 
 

La Bèstia parda


Ah… La Bête, la Bête… I qui és la Bête? Segons Elimore tots els cretins que aconsegueixen l’èxit sense merèixer-lo, sense tenir talent especial... simplement pel fet de ser això: cretins. Potser Valere, un actor de carrer, diria que ell és la Bête de l’espectacle, perquè escombra a tot i a tothom cap a la seva pròpia òrbita. O potser la Bête és aquell monstre que ens duu a l’èxit i mentre l’estem assaborint ens duu a una derrota inesperada?
De fet, hi podria haver diverses interpretacions, però amb el que jo em quedo és amb la lluita entre dos móns, una lluita que existeix des de fa molt i que és motiu de debat entre els especialistes de les arts escèniques: el talent és innat o apareix després d’un procés de formació? És just que algú amb un mètode totalment anàrquic i que simplement cau simpàtic passi per damunt d’algú que porta anys esforçant-se i complint amb les normes estipulades, seguint un dur treball? El cas és que la resposta és oberta, depenent del criteri de l’espectador.
No obstant, deixant a banda la tesi que es pugui generar, el que cal remarcar és que aquest espectacle és totalment sorprenent. Partint del més alegre i condescendent somriure que provoquen les acrobàcies (físiques i verbals) d’un “clownic” i egocèntric Valère (interpretat magistralment per Jordi Bosch) el públic es submergeix en una atmosfera bella i delicada que a poc a poc l’anirà introduint dins aquest debat intens que fa que es trenqui el riure quan arriba la desgràcia al tossut i displicent Elimore. Els papers es giren: el que queia simpàtic acaba essent odiat, i el que resultava antipàtic acaba essent objecte de compassió i empatia. I és aquest joc intern amb els personatges i les afinitat que creen amb el públic, que fan que aquest espectacle, basat en el text de David Hirson, i dirigit per Sergi Belbel, sigui encisador i a la vegada indefinible, perquè hom no sap cap a quin bàndol tirar.
Finalment, remarcar els elements meravellosos que construeixen una magnífica història “dissetiana”:
-          Jordi Boixaderas, magnífic en el seu paper de Elimore (anagrama de Molière, i segurament inspirat en ell). Meravellosa la interpretació i la transformació... Meravellós el soliloqui final que deixa l’espectador desfet i encaparrat.
-          Jordi Bosch (“Valere”), fa una “Bèstia” magnífica, amb l’energia, els moviments... I tot el text que ha de recitar la primera part d’una sentada!
-          Carles Martínez (“Bejart”) i Abel Folk (“Príncep Conti”) són el suport en aquesta lluita de dos, i a la vegada, sobretot el Príncep, el punt de gir de la davallada des de l’èxit.
-          Queralt Casasayas (“Dorine” la criada) resulta deliciosa i hil·larant en el seu personatge extravagant que només es comunica amb gestos o monosíl·labs.
-          Tots els actors que representen la troupe, que semblen ballarins, amb els gestos delicats que semblen una coreografia.
-          Una direcció i posada en escena impecables. S’incorporen elements de Comèdia de l’Art, el background  que afavoreix la immersió dins la història, com si s’estigués vivint des de dins...
-          Escenografia i atrezzo meravellosos, preciosos i a la vegada sorprenents per la seva capacitat d’ésser transformats.
Això sí, una petita crítica seria el fet que el text a vegades es fa pesat o difícil de seguit, no obstant, penso que aquí el treball actoral ha aconseguit reduir-ho a un petit defecte.
Un detall curiós serien els parlaments que tenen en un moment determinat els actors de la troupe mencionant les diferents teories dins el món de les arts escèniques referents al treball actoral i que avui dia estan damunt la taula dels investigadors i creadors.
En definitiva, un bon espectacle molt recomanable i molt adequat per al comiat de Sergi Belbel com a director del Teatre Nacional de Catalunya, ja que d’això se’n diu “sortir per la porta gran”.