"Laura a la Ciutat dels Sants"

Laura a la Ciutat dels Sants, escrita el 1931 pel noucentista català Miquel Llor és una de les joies literàries amb les que he topat recentment.

Fa temps que corria per casa, però m'hi havia fixat amb relatiu interès i era una d'aquelles novel·les que sempre es deixen per demà, perquè ja es tindrà temps per llegir, perquè total, és un clàssic d'aquells que no caduquen mai, d'aquells que fan llegir tard o d'hora a l'institut... En fi, que degut a la meva professió, he hagut de llegir-la mig obligadament però amb cert d'interès pel temps que fa que el veia de manera despistada.

Un cop iniciada la lectura, he descobert un argument que va més enllà del que molts han catalogat com una "novel·la rosa". Laura, una jove solitària de Barcelona (delicada, jove, bonica, culta, amb un lleu toc devot) es casa amb un home jove i ric, Tomàs de Muntanyola, senyoret de terres de Comarquinal, un poble rural, ruralíssim, tancat, amb veïns espietes i xerraires. No m'estendré més en l'argument, però es pot preveure que la promesa de felicitat de la jove es veurà ennuvolada i apagada per enveges, rivalitats i tot un seguit de maldats.

En el que sí vull fer èmfasi és en el contrast entre la brillantor de la protagonista i la negror enmig de la qual es troba. Miquel Llor crea una atmosfera de soledat i malenconia que fan compungir el cor, crea un personatge brillant com una estrella que és ofegat, ennegrit, embrutat per vils sentiments; una ànima bella i lliure aixafada per la rudesa i la superstició catòlica. L'ésser humà es troba sol en aquest món, i l'ésser humà no pot brillar... És la soledat del geni, d'aquells ésser que destaquen, però la rutina, la ignorància i la mediocritat els enterren en l'oblit.

Sé que potser he redescobert aquesta joia tard, però si hi ha algú que no l'hagi llegit, li recomano amb fervor que ho faci. Sovint deixem els clàssics oblidats, perquè considerem que ja han estat massa analitzats, però a vegades ens perdem obres que amb una bella retòrica literària i poètica que avui no existeix (per desgràcia) incideixen en temes atemporals però que saben captivar al lector d'ahir, d'avui i de demà.