El Neo-escepticisme

Tinc la sort de pertànyer a un grup d'amics amb molta consciència política i social. M'agrada pensar que quan estem enmig de les nostres converses som una imatge moderna del que haurien fet altres filòsofs anteriorment: reunir-se amb els seus amics, companys, deixebles... per tal de debatre i establir els fonaments de posteriors teories del pensament. De fet, l'Escola d'Atenes ja ens demostra que la Filosofia s'aprèn parlant... i la veritat és que quan torno a casa després d'aquestes sessions que mal anomenaré "Sessions de bar", tinc la sensació que he après alguna cosa nova, que m'he enriquit una mica més a través de l'anàlisi i l'observació de les idees dels meus companys.

Com a conseqüència, i després d'haver mesurat i repassat totes aquestes paraules intercanviades, he arribat a la conclusió de que sóc una escèptica. Però no una escèptica clàssica i constructiva (com serien els grecs, que propugnaven que no hi havia una veritat absoluta), encara que crec que em podria acostar a una posició més aviat nihilista de negació de tots els valors... No obstant prefereixo definir-me com una Neo-escèptica de la "Generació P". Som la generació Perduda, "Putejada", Permeable (tot ens esquitxa, tot ens mulla), Patètica (no tenim futur), Parada... etcètera, etcètera, etcètera... I almenys jo, em considero escèptica perquè entre tots, han aconseguit que no cregui en res.

Quan era joveneta creia en la lluita independentista catalana, fins que els polítics independentistes catalans em van decebre. Quan vaig créixer una mica més, creia que era meravellós ser bilingüe "per naixement" i que Espanya hauria d'estar unida pels forts lligams culturals que té... Unida per la cultura? Sí? Quina utopia... En el moment que la gent es divideix pel futbol queda demostrada quina cultura impera en aquest país.

Vaig intentar creure en algú, en algun polític que em fes veure que valia la pena estar al peu del canó... Sembla el començament d'un acudit, oi? Doncs sí... la política espanyola, catalana, etcètera, és un acudit. Hem convertit la sang dels que van lluitar pels seus drets en el vi que rega els àpats aburgesats i acomodats dels nostres dies en els què qualsevol apunt de rebel·lió es s'apaivaga a bastonades i amb paraules vanes.

S'ha convertit la democràcia en un bipartidisme lamentable representada per polítics lamentables que han aconseguit que la "Generació P" deixi de sentir que hi ha algú que ho pot canviar tot, algú a qui realment li importi el futur dels joves. Tot plegat sembla una passarel·la de moda on es llueixen les Lleis de temporada (color blau o vermell sobretot), o un programa del cor on es discuteixen sobre qui s'ha anat al llit amb qui (es veu que el burro i el toro han posat al descobert una relació clandestina) però on l'audiència és ignorada, perquè la política se la fan per a ells.

Sóc escèptica sí, Neo-Escèptica... I com jo, crec que tot un seguit de ciutadans. No és una posició acomodada, és un reflex d'una terrible desil·lusió que crec, embarga a moltes generacions. Això sí, generacions d'esquerra perquè la dreta, sempre unida.

Almenys sé, que en les converses amb els meus amics, no trobarem solució, però em queda el consol de que els tinc a ells, i és ara (com diu una persona que estimo molt) que hem d'estar units, perquè en els temps tan durs que estem vivint l'únic consol que ens queda és saber que si caiem, algú ens podrà recollir.