dimarts, 27 de març de 2012

Feliç Dia Mundial del Teatre!

Missatge internacional del Dia Mundial del Teatre 2012
És un honor per a mi que l’Institut Internacional del Teatre (ITI) de la UNESCO m’hagi demanat escriure unes notes per commemorar el 50è aniversari del Dia Mundial del Teatre. Adreço aquestes paraules als meus companys del món del teatre, col·legues i camarades. Que el vostre treball sigui convincent i original. Que sigui profund, commovedor, contemplatiu i únic. Que ens ajudi a reflexionar sobre el que significa ésser humà, i que aquesta reflexió sigui guiada pel cor, la sinceritat, el candor i la gràcia. Que supereu les adversitats, la censura, la pobresa i el nihilisme, com de ben segur caldrà que feu molts de vosaltres. Que sigueu dotats del talent i el rigor necessaris per instruir-­nos en els batecs del cor en tota la seva complexitat, i també de la humilitat i curiositat necessàries per fer-­ne d’això el treball i l’obra de la vostra vida. I que el millor de vosaltres –perquè només podrà ser el millor de vosaltres, encara, en moments singulars i breus-­ aconsegueixi formular la més bàsica de les preguntes: “Com vivim?” Que la fortuna sigui amb vosaltres. Bona sort!
                                                                                                                                             John Malkovich

Manifest del Dia Mundial del Teatre de l’AADPC
EL TEATRE és un dels pocs actes col·lectius que queden en la societat, en la mesura en que requereix encara –ara  i per sempre-­, la presència física de tots els que hi participen, actors i espectadors, i no es pot substituir per mitjans tecnològics, sense cap ànim de menyspreu per aquests mitjans, excel·lents i, per descomptat, compatibles.
És cert que estem vivint una època crítica, en la qual no és pot parlar d’una manera superficial sobre les nostres coses, sobre el nostre ofici, finalment, sobre la nostra Vida. Però també és cert que no podem caure en lamentacions inútils davant d’un moment difícil que no podem evitar. La qüestió és buscar com, davant d’aquest moment, podem preservar el nostre espai de creativitat i de llibertat. Perquè el problema no pertany només al nostre col·lectiu, sinó, d’una manera primordial, a l’individu.
Divendres passat, el  diari “Le Monde” publicava, per primera vegada, un text d’Albert Camus que mai no va ser imprès en vida de l’autor. Llegint aquell text he sentit la força i la energia necessària per poder dirigir-­me a vosaltres amb aquella idea, amb les seves paraules.
Diu Camus, que perquè un periodista no perdi la seva independència, la seva llibertat, s’han d’acomplir aquestes condicions:
Lucidesa
Refús
Ironia
Obstinació
Lucidesa  per oposar resistència als mecanismes de l’odi i la ira i al culte  a la fatalitat.
Refús, davant l’estupidesa creixent, fins a oposar, si cal, la desobediència.
Ironia, en tant que arma contra els poderosos, una arma que permet refusar el que és fals per dir el que és cert.
Obstinació, per superar els obstacles, tots els obstacles. 
Només els cors lliures i els esperits clarividents poden fer front als obstacles i crear una nova manera de fer les coses, de canviar les coses, trobar un nou  mètode per  resistir, per viure, per entendre. I això s’aplica d’una manera especial al TEATRE.
Torno a Camus, diu: “Formar aquests cors i aquestes ànimes, o millor dit, despertar-­los, serà la feina, a la vegada modesta i ambiciosa, que haurà de fer l’home independent.  La història tindrà o no en compte aquests esforços. Però haurem de fer-­los.”
Han passat setanta-­tres anys des de que es van escriure aquestes paraules i penso que avui és un moment idoni per recordar-­les i sentir-­les com a nostres. Perquè és amb el nostre treball, la nostra força, la nostra voluntat, lucidesa, refús, ironia i obstinació com podem fer-­ho. I també perquè tenim la responsabilitat, com artistes i creadors, com a persones que treballem en el Teatre des de molts llocs diferents, d’aconseguir-­ho.
                                                                                                                                              Rosa Novell

diumenge, 25 de març de 2012

El mercader de Venècia (William Shakespeare)

Tot i que ja fa un parell de setmanes que vaig anar a veure El mercader de Venècia al Teatre Nacional de Catalunya, em feia molta il·lusió dedicar-li una entrada al meu blog. Em fa molta il·lusió, insisteixo, perquè trobo que és una obra molt ben treballada i molt bona en tots els aspectes, i aquest és el meu petit homenatge.

Genial aquest Shylock tan especial, tan meravellós, que per una banda s'odia però per l'altra fa que l'espectador empatitzi amb ell. Genial perquè trenca amb la imatge clàssica que s'espera del tòpic i típic jueu avar i malcarat i genial perquè Ramon Madaula desapareix i es converteix tot ell i fins al més petit detall en un Shylock magnífic.

Genial la relectura d'un clàssic dels clàssics de feta sota la direcció de Rafel Duran, que otorga al que originàriament era una comèdia veneciana seglesetziana un regust amarg que trenca amb el que s'havia vist fins ara. A més, aprofita la virtut dels textos shakespereans temporalment camaleònics i trasllada el context en un context actual, convertint l'alegre Venècia en una ciutat cosmopolita, in i si m'ho permeteu sota l'imperialisme econòmic capitalista que predomina en els nostres dies, això sí, respectant el text, el lèxic i la riquesa del text original traduït.

Genial tot el repartiment d'actors perquè aconsegueixen un conjunt espectacular, i tiren endavant una obra de manera lleugera i elegant, sense trencar amb l'harmonia i l'equilibri que crea la contraposició de classicitat i modernitat. Tots i cadascun d'ells són peça cabdal en aquesta dansa teatral que crea un espectacle magnífic.

Genial la posada en escena, l'escenografia, els recursos, la música, l'estilisme...

De fet, no em cansaria de fer alabances, però la meva final és que penso que avui dia és meravellós veure com hi ha artistes trencadors que arrisquen per aconseguir que l'art, la cultura, es renovi diàriament. En aquest cas el risc aconsegueix una obra espectacular, envolvent i sensual que fa que l'espectador es quedi atrapat a la seva butaca amb set de més teatre.



***
 Fitxa Artística

El mercader de Venècia

William Shakespeare

4
Traducció
Joan Sellent
Direcció
Rafel Duran

Escenografia
Rafel Lladó

Vestuari
Isidre Prunés

Il·luminació
Kiko Planas

So
Pepe Bel

Recerca i edició de vídeo
Eugenio Szwarcer

Caracterització
Lucho Soriano
Mariona Trias


Ajudant de direcció
Antonio Calvo

Ajudanta d’escenografia
Marsa Amenós

Ajudanta de vestuari
Georgina Viñolo
Repartiment

Shylock
Ramon Madaula

Antonio
Àlex Casanovas

Bassanio
Roger Coma

Porcia
Anna Ycobalzeta

Nerissa
Marta Domingo

Jessica
Margalida Grimalt-Reynés

Lorenzo
Albert Ausellé

Graciano
Joan Valentí

Salerio
Pere Eugeni Font

Solanio
Àlvar Triay

Tubal / El vell Gobbo
Santi Pons

Stephanie
Marta Betriu

Dux de Venècia / Príncep d’Aragó
Pep Sais

Lancelot Gobbo
Pep Ambròs

Príncep del Marroc
Joan Díez

Servents, secretaris, guardaespatlles, policies i altres
Joan Díez
Jordi Llovet
David Ortega
Oriol Ruiz
Josep Sobrevals


Producció
Teatre Nacional de Catalunya

dissabte, 17 de març de 2012

El Neo-escepticisme

Tinc la sort de pertànyer a un grup d'amics amb molta consciència política i social. M'agrada pensar que quan estem enmig de les nostres converses som una imatge moderna del que haurien fet altres filòsofs anteriorment: reunir-se amb els seus amics, companys, deixebles... per tal de debatre i establir els fonaments de posteriors teories del pensament. De fet, l'Escola d'Atenes ja ens demostra que la Filosofia s'aprèn parlant... i la veritat és que quan torno a casa després d'aquestes sessions que mal anomenaré "Sessions de bar", tinc la sensació que he après alguna cosa nova, que m'he enriquit una mica més a través de l'anàlisi i l'observació de les idees dels meus companys.

Com a conseqüència, i després d'haver mesurat i repassat totes aquestes paraules intercanviades, he arribat a la conclusió de que sóc una escèptica. Però no una escèptica clàssica i constructiva (com serien els grecs, que propugnaven que no hi havia una veritat absoluta), encara que crec que em podria acostar a una posició més aviat nihilista de negació de tots els valors... No obstant prefereixo definir-me com una Neo-escèptica de la "Generació P". Som la generació Perduda, "Putejada", Permeable (tot ens esquitxa, tot ens mulla), Patètica (no tenim futur), Parada... etcètera, etcètera, etcètera... I almenys jo, em considero escèptica perquè entre tots, han aconseguit que no cregui en res.

Quan era joveneta creia en la lluita independentista catalana, fins que els polítics independentistes catalans em van decebre. Quan vaig créixer una mica més, creia que era meravellós ser bilingüe "per naixement" i que Espanya hauria d'estar unida pels forts lligams culturals que té... Unida per la cultura? Sí? Quina utopia... En el moment que la gent es divideix pel futbol queda demostrada quina cultura impera en aquest país.

Vaig intentar creure en algú, en algun polític que em fes veure que valia la pena estar al peu del canó... Sembla el començament d'un acudit, oi? Doncs sí... la política espanyola, catalana, etcètera, és un acudit. Hem convertit la sang dels que van lluitar pels seus drets en el vi que rega els àpats aburgesats i acomodats dels nostres dies en els què qualsevol apunt de rebel·lió es s'apaivaga a bastonades i amb paraules vanes.

S'ha convertit la democràcia en un bipartidisme lamentable representada per polítics lamentables que han aconseguit que la "Generació P" deixi de sentir que hi ha algú que ho pot canviar tot, algú a qui realment li importi el futur dels joves. Tot plegat sembla una passarel·la de moda on es llueixen les Lleis de temporada (color blau o vermell sobretot), o un programa del cor on es discuteixen sobre qui s'ha anat al llit amb qui (es veu que el burro i el toro han posat al descobert una relació clandestina) però on l'audiència és ignorada, perquè la política se la fan per a ells.

Sóc escèptica sí, Neo-Escèptica... I com jo, crec que tot un seguit de ciutadans. No és una posició acomodada, és un reflex d'una terrible desil·lusió que crec, embarga a moltes generacions. Això sí, generacions d'esquerra perquè la dreta, sempre unida.

Almenys sé, que en les converses amb els meus amics, no trobarem solució, però em queda el consol de que els tinc a ells, i és ara (com diu una persona que estimo molt) que hem d'estar units, perquè en els temps tan durs que estem vivint l'únic consol que ens queda és saber que si caiem, algú ens podrà recollir.

dilluns, 12 de març de 2012

Salvaguardes de la cultura

Tinc un bon amic, pràcticament tota la seva vida allunyat de la província"Barçalana", al què fa un temps vaig sentir les paraules "esclòfia" i "rampoines". Les dues relacionades semànticament amb deixalles, no deixen de tenir el seu encant. I no deixa de ser encantador com en un món totalment globalitzat, interculturalitzat, on tots ens barregem amb tots, encara es mantinguin certs tresors lingüístics d'aquesta mena, residus d'una llarga tradició que es resisteix a desaparèixer.

Però no em malinterpreteu. No estic pas fent una crida al catalanisme i al nacionalisme malentès, sinó que vull manifestar la meva emoció en el fet que en qualsevol idioma no tot siguin "ipads", "hardwares", "game overs", "plays", o "kebabs" i "ktpssas" i "pkes"... Sinó que encara, de tant en tant, es recordi aquell vocabulari que fa d'una llengua el què és.

Sé que tot és crònica d'una mort anunciada, i que és inevitable que els idiomes s'adaptin als temps que corren. Sóc conscient de la ingerència tan salvatge de la tecnologia en tots els àmbits de la nostra vida... sé... Bé, ja sé que sabeu tots el què sé... Però també sé que m'agrada molt de tant en tant recuperar paraules que creia oblidades, o aprendre'n de noves. Potser quedaré obsoleta com l'"Spectrum" o el "cassette" (mots que podrien entrar a formar part del vocabulari mític), però encara que tingui mentalitat "carrossa" és el romanticisme d'intentar preservar tot el que en origen és cultura.

Presentació

En els temps que corren, enmig d'una crisi socioeconòmica totalment manipulada, enmig d'una cultura globalitzada i globalitzadora on trobem pocs especímens únics... És moment de que totes les veus s'alcin i manifestin sense censura el que creuen.
No sóc original, no sóc única... Sóc una persona més que necessita obrir horitzons i escampar la seva veu perquè s'uneixin a totes les altres que, com partícules d'una anatomia perfecta, conformen la universal xarxa d'internet.
M'ofereixo doncs a tots aquells que vulguin acostar-se a aquest humil racó de pensament lliure. Benvinguts sereu.